Sitges. Una mica d'història

Les referències als primers sitgetans es remunten al Paleolític mitjà amb el jaciment de la Cova del Gegant, on s'ha recuperat una falange i una mandíbula de neandertal datada en 53.000 anys,^[7] restes d'indústria lítica i fauna Plistocena. Al terme municipal hi ha nombroses coves amb presència humana durant el neolític i l'edat dels metalls, entre les quals en destaquen la Cova Verda i la Cova de Sant Llorenç. Al puig de Sitges està documentat un assentament que comença a ocupar-se a les darreries de l'edat del Bronze (segle IX-VIII aC), segueix funcionant en època ibèrica i es transforma en un establiment romà que perdura, com a mínim, fins al segle II dCal voltant del segle IV AC. Associats a aquest extens i important jaciment, de gairebé tres hectàrees de superfície, en els darrers anys s'han fet nombroses troballes de sitges, parets, dipòsits, retalls a la roca i farciments. A més d'aquest nucli del puig de Sitges, en època romana hi havia una gran vil·la romana a l'ermita del Vinyet. S'ha intentat relacionar aquests jaciments amb la petita ciutat romana de Subur, citada per les fonts clàssiques, tot i que encara no s'ha pogut demostrar. Unit a l'Olèrdola ibèrica i romana, el port de Subur hauria servit d'intercanvi entre els productes del Penedès i els d'altres indrets de la Mediterrània romana.
A l'era medieval s'aixecà el castell, situat dalt del turó de la punta allà on avui en dia hi ha l'Ajuntament (construït l'any 1889) i que va tenir com a primer propietari la Seu de Barcelona que el cedí al comte Mir Geribert (1041). Al segle XII, Sitges estava sota el control de la família Sitges (adoptaren el topònim de la vila com a cognom); aquesta família està documentada de l'any 1116 fins al 1308 quan Agnès de Sitges va vendre els seus drets de castlania a Bernat de Fonollar que en fou senyor de 1306 a 1326. Després de la mort de la seva segona muller, Blanca d'Abella, Sitges per decisió successòria va passar a mans de la Pia Almoina i hi estigué fins al 1814. Bernat de Fonollar va ser un cavaller directament relacionat amb la cort del rei Jaume el Just i la tomba d'ell i la seva muller estan a l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla. La vida dels sitgetans d'aquests segles s'organitzava al voltant del turó del Baluard que estava emmurallat i connectava amb la resta de la vila amb un pont per sobre de l'actual Carrer Major. Es coneix, també, l'existència de 3 torres situades a diferents punts del poble. Aixecades l'any 1303, avui són representades a l'escut de Sitges. També cal destacar-hi el Palau del Rei Moro, del segle XIV.
La principal activitat econòmica de la vila era la vinya i el conreu, sobretot de la malvasia. També es conreava blat, horta, garrofers i el bargalló o margalló, símbol del Garraf. Des del 1345, quan Vilafranca demanà una autorització per a tenir un port a Sitges, la vila va esdevenir la sortida comercial a l'exterior dels productes del Penedès.
Durant l'edat Moderna la Universitat de Sitges (Ajuntament) maldà per deslliurar-se del domini senyorial de la Pia Almoina. L'any 1814 Sitges s'alliberà definitivament i s'incorporà a la corona malgrat patir en les distintes guerres que hi hagué. L'activitat econòmica va seguir sent la pagesia, la pesca i l'activitat portuària que cresqué a partir del segle XVIII quan Catalunya obtingué el permís per poder comerciar directament amb Amèrica. Des de finals del XVIII (1779) fins a principis del XIX s'establí un constant comerç amb les colònies americanes.
Al segle XIX arribà un dels capítols més tràgics de la vila quan durant les guerres carlines el poble va tractar d'aturar l'atac de les tropes carlines que es va produir l'1 de maig de 1838. Aquest esdeveniment històric es recorda a la vila amb el carrer que duu aquesta data (durant la dictadura franquista es va rebatejar amb el nom de 2 de maig però posteriorment es restaurà el nom a Primer de maig, amb el malnom de carrer del Pecat).
La bonança econòmica, iniciada a finals del XVIII durà fins a principis del XIX. El comerç es basava en l'exportació de roba, vi, malvasia i aiguardent i a partir del segon terç del XIX l'economia passa a mans dels comerciants sitgetans que tornen enriquits d'Amèrica i compren o arreglen les antigues cases del poble (època dels americanos). La vila es converteix en un punt d'estiueig i jubilació dels americanos sitgetans.

Abans de convertir-se en una vila plenament turística, a Sitges s'obriren amb capital americà diverses fàbriques (entre elles la fàbrica de ciment de Vallcarca oberta el 1903). Al voltant del 1936 Sitges disposava de 36 fàbriques on treballava més del 80% de la població.
Malgrat aquest desenvolupament industrial els orígens del turisme es troben el 1879 quan ja es practicaven els banys com a teràpia medicinal, i que més endavant passarien a ser banys a la platja (1888). Sitges tenia un difícil accés des de Barcelona però l'arribada del ferrocarril afavorí la comunicació amb la capital catalana. Amb la vinguda de Santiago Rusiñol el 1891 Sitges es convertí en el focus cultural dels modernistes. L'any 1909, de la mà de Ramon Casas i Miquel Utrillo, visità Sitges Charles Deering, un milionari nord-americà que transformà el carrer de Fonollar, de típiques cases marineres i l'antic hospital, en un palau. El Palau Maricel i el Cau Ferrat (casa-estudi de Rusiñol) esdevingueren dos pols d'atracció cultural i llançaren Sitges a la fama turística. En elles si realitzaran les anomenades Festes Modernistes, on s'estrenaven obres musicals i literàries. De tot aquell art en queda una gran mostra en el mateix Cau Ferrat, que actualment és un museu. L'any 1918^[8] l'industrial sabadellenc Francesc Armengol i Duran va projectar la ciutat-jardí Terramar i fou un dels principals inversors de l'Autòdrom de Terramar^[9] (a tocar del terme de Sitges, però ja en el veí municipi de Sant Pere de Ribes).

Sitges. Museu del Cau Ferrat

La casa-taller del pintor i escriptor Santiago Rusiñol (1861-1931) convertida en museu públic (1933) pel llegat de l’artista a Sitges és considerada el temple del Modernisme. Conté les col·leccions d’art formades per Rusiñol (forja, ceràmica i vidre), art antic – El Greco - i un important fons de pintura i escultura d’art modern amb obres de Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Enric Clarasó, Mas i Fondevila, Zuloaga i Picasso, entre altres.
 

Sitges. Palau Mar i Cel

Construït per Miquel Utrillo entre 1913 i 1918 per a hostatjar la important col·lecció d’art de l’industrial i col·leccionista nordamericà Charles Deering, que hi sojornà fins 1921, és l’edifici més significatiu dels inicis del Noucentisme a Sitges. El 1935 va ser llogat per la Generalitat com a ampliació dels fons del Museu del Cau Ferrat i des de llavors ha estat dedicat a activitats artístiques i culturals. Adquirit per l’Ajuntament de Sitges (1954) configura una unitat conceptual i artística amb l’edifici del Museu de Maricel i amb la casa contígua de Can Rocamora, antiga residència d’hivern de Deering. Les dues grans sales, el Saló d’Or i el saló Blau, la capella, - amb una part de l’antic Museu de Reproduccions de la Junta de Museus-, el claustre i les terrasses són àmbits artístics d’una gran bellesa i singularitat.
 

Parc Natural del Garraf

Superfície 1237. 

Municipis que comprèn Avinyonet; Begues; Castelldefels; Gavà; Olesa de Bonesvalls; Olivella; Sant Pere de Ribes; Sitges; Vilanova i la Geltrú

Des de 1986, modificat el 200. Amb una orografia peculiar que combina el blanc de la pedra calcària amb espais enclotats de vinya i parets de pedra seca, el Parc del Garraf ofereix una variada mostra de fauna i flora mediterrànies.

De la flora, fonamentalment constituïda per grans conjunts de matolls, cal destacar-ne el margalló (espècie gairebé autòctona i abundant a la zona), el càrritx (una planta difícil de trobar fora del parc) i espècies d'origen africà. També hi trobem arbustos menys exòtics, com el llentiscle o el garric.
Com més ens endinsem al parc, els matolls deixen pas a les arbredes. I d'aquestes en sobresurten, per quantitat i vistositat, els alzinars i les pinedes de pi blanc.
Pel que fa a la fauna, cal dir que les condicions climatològiques del massís del Garraf, on és el parc, actuen com un rigorós mecanisme de selecció. No hi ha gaires espècies que hagin aconseguit fer seu aquest espai, però precisament per la seva privilegiada condició es poden qualificar de molt valuoses.
Hi podem trobar aus com la merla i altres de menys conegudes com el còlit, l'hortolà o la cogullada. Fins i tot l'àliga o el falcó troben en l'escarpada silueta del massís un indret idoni per desplegar les habilitats depredadores.
També hi trobem espècies que, com en el cas de la fauna, han adaptat el seu origen africà a les condicions de la zona: serps de ferradura, escurçons o salamandres. La peculiaritat geològica del parc també ha propiciat l'existència d'espècies habituades als entorns cavernosos, com el ratpenat de ferradura gran.
Amb les rutes, que tenen diferents nivells de dificultat, es poden conèixer amb detall els racons del parc. La del Fondo de Vallgrassa permet gaudir de molt bones vistes del massís i entorns, i la de les Masies del Garraf recorre les masies que hi ha repartides pel territori.
També hi ha un itinerari sensorial per a invidents, on es potencia el contacte amb el parc treballant els estímuls que ofereixen sentits com l'oïda o l'olfacte.
Per garantir la divulgació del patrimoni natural, el parc també disposa de centres de documentació de la flora i la fauna, així com de la seva peculiaritat geogràfica. Són el Centre d'Història de la Ciutat, de Gavà, i la Biblioteca Joan Oliva i Milà, de Vilanova i la Geltrú.